Una història infinita
Fa molts i molts anys, a l’antic Egipte, es va forjar una llegenda. Parlava d’un escriba anomenat Nitefi. No era ni un sacerdot ni un guerrer, sinó allò que avui en diríem un científic: pacient, meticulós i profundament enamorat de les preguntes.
Observava, anotava, dubtava. I tornava a observar.
Cada matinada es llevava abans que el déu Ra encengués l’horitzó per llevant. En el moment exacte en què el primer raig de llum tocava la terra, Nitefi es plantava dret i marcava a la sorra el límit exacte de la seva ombra. Ho feia cada dia, sense falta. Dia rere dia, any rere any, la sorra es va anar omplint de petites marques: el rastre obstinat d’una ment que volia entendre l'ordre del món.
De seguida va adonar-se d’un patró. Com més alt s’enfilava Ra pel cel, més curta es feia la seva ombra. I quan el déu començava el descens cap a l'oest, l’ombra tornava a créixer, allargant-se com si volgués retenir la llum que s’esvaïa.
Ra pujava i baixava. L’ombra s’escurçava i s’allargava. Tot tenia un ritme harmònic.
Aquella constància li va regalar una intuïció: entre la pujada i la baixada hi havia un instant privilegiat, un punt culminant. El va anomenar màxim. I en la tendència oposada hi va descobrir el contrari: quan l'ombra s'escurçava fins al límit, just abans de tornar a créixer, s'assolia un punt mínim.
Nitefi no es conformava amb saber què passava; volia comprendre per què passava. Així que va continuar el seu experiment durant tres-cents seixanta-cinc dies seguits. Tres-cents seixanta-cinc dades exactes.
Quan les va unir totes sobre al papir, el dibuix resultant el va deixar sense alè.
No era una línia recta. Tampoc un cercle perfecte. Era un llaç: dues corbes que s'encreuaven i s’abraçaven en un únic punt central. Si el resseguies amb el dit, la mirada no s'aturava mai. Era una figura sense principi ni final.
Com el mateix trajecte del Sol. Com el cicle inesgotable de la vida: hi ha màxims i mínims, però la roda sempre torna a girar.
Nitefi va contemplar aquella forma i la va batejar amb un nom immens: infinit.
Han passat els segles i aquell símbol ha viatjat molt més enllà del Nil i dels temples dedicats a Ra. Avui el continuem dibuixant per parlar d’allò que no té límit abastable, d’allò que perdura en el temps, de tot allò que desitgem que no s’acabi mai.
Però potser, cada vegada que tracem aquest llaç, hauríem de recordar a Nitefi. Recordar que darrere de qualsevol gran símbol hi ha hagut sempre una mirada atenta, una mà que mesura i una ment que reflexiona. Que la ciència neix precisament de la constància, de l’observació honesta i del desig generós de compartir allò descobert.
Aquesta és, al capdavall, la vertadera història infinita de la humanitat: la de les persones que observen el món amb humilitat, en desxifren els patrons i en regalen el coneixement a les generacions esdevenidores.
